La Tristesa i la Fúria - (Contes)

En un regne encantat on els homes mai no poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se’n… En un regne màgic, on les coses no tangibles es tornen concretes. Hi havia una vegada… un estany meravellós.

Era una llacuna d’aigua cristal·lina i pura, on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment… Fins a aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se, fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria.

Les dues es van treure les vestidures i, nues, van entrar a l’estany. La fúria, apressada (com sempre ho està la fúria), urgida —sense saber per què— es va banyar ràpidament i encara més ràpidament va sortir de l’aigua… Però la fúria és cega, o almenys no distingeix clarament la realitat, així que, nua i apressada, es va posar, en sortir, la primera roba que va trobar… I va passar que aquella roba no era la seva, sinó la de la tristesa… I així, vestida de tristesa, la fúria se’n va anar.

Molt calmada, i molt serena, disposada com sempre a quedar-se al lloc on és, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap pressa (o millor dit, sense consciència del pas del temps), amb mandra i lentament, va sortir de l’estany. A la riba es va trobar que la seva roba ja no hi era. Com tots sabem, si hi ha una cosa que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es va posar l’única roba que hi havia al costat de l’estany, la roba de la fúria.

Expliquen que des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada, però si ens prenem el temps de mirar bé, descobrim que aquesta fúria que veiem no és més que un disfressa, i que darrere la disfressa de la fúria, en realitat… s’hi amaga la tristesa.